Visita Memòries del Districte
Cornellà del Llobregat
Els Protagonistes +

ÀNGEL MIÑO SALINAS

President del Rugby Club Cornellà

De l’antic camp de la Societat General d’Aigües va sorgir una primera generació, als anys vint, d’un club que ha perdurat al llarg de dècades. Eren els anys trenta quan, en uns terrenys habilitats pels mateixos jugadors, va començar l’activitat del rugbi cornellanenc. Al camp on ara hi ha el Mercat Marsans es van jugar els primers partits que van permetre consolidar un club esportiu que disputaria els primers partits internacionals. Amb la Guerra Civil, va desaparèixer el rugbi a la ciutat fins al seu ressorgiment als anys quaranta. Llavors ho va fer amb força. Amb la inauguració, el 1992, de la seu social del club al carrer Rubió i Ors, la ciutat va guanyar un punt de trobada important.

Pròxim a complir 90 anys, el club ha passat per tots els nivells i totes les categories del rugbi català i estatal, amb èpoques de gran glòria (Campió de la Divisió d’Honor 1977-78, Campió d’Espanya de Nacional / Copa FER 1958, 1975, 1988, 1994, sotscampió 1948,1969, 2006), i anys de menys notorietat, però sempre fomentant la pràctica del rugbi a totes les edats, gràcies a l’escola de rugbi des dels voltants del 1975.

El club data de l’any 1931. Quina n’ha estat l’evolució?
El rugbi entra a la Península a través de Sant Boi, provinent d’una llarga tradició a França i Anglaterra, de manera que va ser un grup d’atletes santboians els creadors de l’entitat. Als anys vint del segle passat hi havia una precarietat enorme, i la gent que podia fer esport era perquè tenia temps lliure, o perquè eren agricultors…, de manera que estem parlant d’un grup molt heterogeni. Va ser un esport que aviat es va veure estroncat per la Guerra Civil i que no es va reprendre fins a l’any 40. Però a l’Espanya de la postguerra es va implantar amb força i als anys setanta vam viure l’època d’esplendor, quan vam assolir la primera categoria i la Divisió d’Honor. Durant els anys vuitanta i noranta, ens vam mantenir com un club d’elit entre els 20 primers d’Espanya, i ara vivim una època d’hores baixes, perquè després dels anys noranta va començar un semiprofessionalisme amb l’entrada de jugadors d’altres països. No es va cuidar el planter i, quan els diners es van acabar, aquests jugadors també es van acabar. Però hem tingut molt bons jugadors internacionals: Meroño, Godás, Rodó, Plazas, Sabater, Lobo, Murillo, Tuineau, Gordon…, que han jugat amb les seleccions espanyoles.

Seu del Rugby Club Cornellà.

Actualment com s’organitza el club?
Som una associació sense ànim de lucre, un esport amateur. Actualment tots els jugadors són socis (hi ha una quota anual) i, segons les categories, hi ha una llicència que cal pagar. Comptem amb un equip sènior masculí (amb unes 50 llicències), un sènior femení, les categories formatives, la secció de veterans i l’escola. Estem parlant de 260 llicències en total. Però també hi ha els exjugadors i familiars que són socis, de manera que arribem a ser uns 400. Entrenem a l’Estadi Municipal. Pel que fa a l’activitat de rugbi infantil (dels 6 als 14 anys), va començar fa uns 20 anys amb una reforma a la Federació Catalana, que estipulava que cal agrupar els joves en camps petits fins a competir en equips formals de 15 jugadors, a partir de 14 anys. D’aquí la formació de la nostra escola.

Quina acceptació té el rugbi a Cornellà?
És un esport que coneix tota la ciutat perquè vam estar molts anys entre els clubs d’elit i això tenia un reflex a la premsa. Cal recordar que es retransmetien els partits per televisió. Tradicionalment ha estat un esport acollidor, perquè les quotes són anecdòtiques i els ajuts municipals ens han permès portar una dinàmica pròpia. Els entrenadors són jugadors en actiu o exjugadors que poden dedicar-se a l’escola sense cobrar. Els preus són molt populars, accessibles, perquè puguem ser una entitat d’integració social a Cornellà. Aquí tothom s’ha sentit ben acollit, som oberts, fins i tot amb jugadors d’altres equips.

Quins són els valors del club?
Al rugbi ens volem distingir pel respecte a l’adversari: la col·lectivitat, l’esforç, la lluita en silenci i la humilitat són valors inherents. Són uns valors que haurien de ser iguals en tots els esports, però contínuament veiem que no és així. Els jugadors, el públic… mostren un alt grau de violència. Nosaltres intentem que no passi. Volem guanyar, però amb respecte i honor, i volem aportar aquests valors al món de l’esport.

El rugbi, més enllà de les dues parts esportives, té una tercera part de companyonia: quan s’acaba el partit, es comparteixen algunes cerveses amb l’altre equip i això promou el contacte i amistat entre clubs. Com és un esport amb contacte físic que podria derivar en violència, aquest “tercer temps” contribueix a suavitzar qualsevol episodi que hagi pogut succeir al camp. L’harmonia amb l’altre equip és essencial.

Quina és la seva relació amb el club? I amb aquest esport?
M’he passat tota la vida jugant al rugbi. De jove, el mirava per televisió i m’agradava molt, de manera que quan tenia 15 anys vaig voler provar-ho.

Vaig viure la part final dels anys setanta, quan el club tenia jugadors d’elit, perquè em vaig incorporar a l’equip sènior del Club l’any següent de guanyar la Divisió d’Honor, i vam passar unes bones temporades pujant i baixant a la classificació fins al 96-97, quan ho vaig deixar. Cada cap de setmana tocava viatjar per Espanya per anar a competir! En deixar-ho, com havia estat capità de l’equip, vaig seguir vinculat a la Junta i també com a entrenador. I el 2002 vam constituir, amb un grup de companys, l’equip de veterans. Des del 2016 estic com a president.

Quins són ara els objectius?
Consolidar el club com un referent social i esportiu de Cornellà. Es tracta d’estabilitzar el club econòmicament i social, i créixer esportivament tot reforçant l’escola i les categories inferiors, i arribar al màxim nivell competitiu amb tots els equips, sense deixar de banda l’esperit obert i social del club.

A la dècada del 2000 es va disgregar el club i ara volem tenir més presència en competicions catalanes, amb una estructura interna professionalitzada en les maneres de fer.

Què li ha aportat el rugbi?
M’agrada molt l’esport, practico tots els que puc. Però el rugbi m’ha aportat una forma de vida al seu voltant.

Entre la gent jove agrada molt perquè és un esport en equip divertit, de força, de velocitat, de contacte, de lluita… és una escola de vida: et dona grans alegries, grans tristors… T’ensenya a tenir aquests sentiments i et prepara per a altres situacions que vindran a la vida.

AUGUST PERPIÑA

“Fa 50 anys que soc al club: he estat jugador, entrenador i membre de la junta. Com a directiu vaig haver d’adoptar un perfil més seriós que com a jugador i assumir molta feina, però seguir vinculat al món del rugbi fa que ho gaudeixis”.

JESÚS SANZ

“En un partit juguen 15 jugadors per equip. És moltíssima gent. Perquè tot funcioni entre ells ha de prevaler la companyonia i la solidaritat. No serveix de res tenir un jugador molt fort si els altres no l’acompanyen”.

GASTÓN E. ILLESCAS

“El rugbi encara és un esport minoritari, però estem treballant molt en la captació de nous jugadors. Per als nens, el millor és la falta de pressió. Durant l’etapa de formació l’ambient no és competitiu, hi ha lloc per a tothom”.

ENRIQUE ALANIS

“Encara que esportivament no estem en el nostre millor moment, el Cornellà ha estat precursor d’aquest esport al país. Personalment, em fa content pensar que hem contribuït a fer-lo avançar”.

JUAN RODRÍGUEZ

“Vaig arribar al club gràcies a un company de classe que hi va arrossegar diversos amics. Em va agradar des del principi. És un joc que enganxa i on fas grans amistats. Després de tants anys, el club és casa meva”.

RAFAEL BALLETBÒ

“El rugbi és una escola de la vida. Hi trobes la lluita, l’esforç, el treball, la solidaritat… El que queda després de tants anys és l’amistat, tant amb els companys com amb els membres d’altres equips”.

JOAN VALVERDE

“Si un el mira des de fora, el rugbi sembla molt dur i agressiu, però a l’hora de la veritat hi ha menys lesions que al bàsquet, per exemple. Aquí es demostra l’honestedat amb què actuen els jugadors. És un esport molt noble”.

XAVIER CAPARRÓS

“Avui dia som moltes les persones involucrades a la secció de veterans. Fins i tot hi ha jugadors de més de 70 anys. És emocionant, jo mai vaig poder jugar amb el meu pare i ara ho puc fer amb els que eren els seus companys”.