Visita Memòries del Districte
Santa Coloma de Gramenet
Els Protagonistes +

JORDI SALADRIGAS SITJAS

Cal Nen

El poeta i escriptor Josep M. de Sagarra va escriure a les seves memòries unes paraules d’elogi a “les salsitxes de Cal Nen”, una petita mostra de la rellevància d’aquesta cansaladeria centenària, oberta des del 1891 en ple centre de Santa Coloma. Jordi Saladrigas, nascut l’1 de gener de 1926, ha estat tota la vida darrere del taulell i encara ara, als 92 anys, dona un cop de mà amb el que pot a la seva filla Montserrat, que està al capdavant de l’establiment. La conversa amb ell ens trasllada a una Santa Coloma que enyora: petita i pagesa, on tothom es coneixia.

Com va començar la història centenària de Cal Nen?
L’àvia tenia 3 germanes i un germà que, com era habitual en aquella època, va ser l’hereu. D’aquí ve el nom de la botiga, perquè tothom li deia “el nen”. L’establiment el van obrir per a ell quan es va casar i hi va treballar durant anys juntament amb la dona, que era qui despatxava. Com que no va tenir fills, la meva mare, carnissera, i el meu pare, dependent d’una botiga de queviures a Barcelona, se’n van fer càrrec. Ens vam traslladar a la casa que està a tocar de la botiga el dia que jo feia 9 mesos, l’1 d’agost de 1926, i des de llavors ja no m’he mogut d’aquí.

Sempre a la botiga?
Només vaig estar fora 18 mesos durant la Guerra Civil. Tenia 10 anys i amb la mare vam estar a Folgueroles, amb una cosina i els seus fills. Era una zona on hi havia menjar i la guerra quedava lluny. Però, a part d’aquest període, sempre he viscut aquí a Santa Coloma: primer al carrer Major i des dels nou mesos en aquesta casa a tocar de la botiga.
Després dels seus pares, ja se’n va fer càrrec vostè? Exacte. Al principi vaig treballar en una empresa, però aquí hi havia feina, així que vaig plegar. El pare va morir el mateix dia que feia 50 anys de casat amb la mare i, des de llavors, ja vaig continuar amb la botiga i, al meu costat, la meva dona, Maria Rosa, amb qui vaig portar el negoci i va estar despatxant molts anys. Quan ens vam jubilar, van agafar el negoci el meu fill Jordi i la meva filla Montserrat. Malauradament, el Jordi va patir un ictus que el va obligar a deixar el negoci i la Montserrat ha continuat fins ara. Tot i que serà difícil que continuï el negoci familiar perquè la Montserrat es jubila l’any vinent i la seva filla ja té una feina sense cap vincle amb la botiga.

Quatre generacions de la família Saladrigas han estat al capdavant de Cal Nen.

El 2016, Cal Nen va fer el seu 125è aniversari. Quin és el secret per aconseguir-ho?
Juntament amb Cal Xiquet, som els dos únics establiments centenaris de Santa Coloma de Gramenet. El secret? Suposo que dedicar-li moltes hores i l’ajut de la família, perquè, si bé actualment tenim dues empleades —una a la botiga i l’altra a l’obrador—, tots els membres de la família hem fet hores al negoci. Jo, per exemple, encara faig coses a l’obrador perquè, si m’assec al sofà, m’adormo. I l’activitat em dona vida. Alhora, un altre fet que ens ha ajudat a mantenir-nos és que seguim fent la base de la botifarra crua igual que es feia al principi de tot: bona carn, sal i pebre. El procés és artesanal, el mateix dels inicis. Això sí, recordo que, a diferència d’ara —amb totes les mesures sanitàries que hi ha—, compràvem els porcs vius un cop a la setmana a l’escorxador que hi havia a Santa Coloma. Ho fèiem nosaltres i les 5 o 6 altres cansaladeries que hi havia al poble en tan sols 150 metres. Ara només quedem nosaltres, però això ha passat al nostre sector i a molts altres. Costa molt trobar —no només a Santa Coloma— establiments centenaris.

Des de darrere del taulell de Cal Nen, quatre generacions de la família Saladrigas han estat testimonis de l’evolució de Santa Coloma de Gramenet. Quins records té de la seva infància?
Santa Coloma era un poble de pagès. Recordo perfectament quan només hi havia dos carros, així que quan passava el segon ja sabíem que no n’hi hauria cap altre i els carrers eren tots nostres per jugar. O també quan només hi havia tres cotxes: un de l’Ajuntament, un del doctor Vilaseca i el tercer de l’empresari de la bòbila. Abans de la guerra, Santa Coloma era un poble petit on ens coneixíem tots.

I quins diria que han estat els canvis més significatius?
A partir del 1939 va començar a canviar, principalment amb l’arribada de molta gent arran de les onades migratòries. Recordo que les nits d’estiu preníem la fresca al carreró de darrere de casa i, de tant en tant, veies persones passar amb una maleta com a tota pertinença. Aquí hi havia feina i el flux de migració va ser molt important.

I a Cal Nen, com us heu adaptat als canvis?
Amb el temps hem anat adaptant els productes a allò que ens demanava la gent. Per exemple, no només venem porc, sinó que també treballem amb productes de pollastre i vedella. I hem incorporat botifarres farcides i hamburgueses, que ara tenen molta sortida, tot i que en els meus temps no se’n menjaven, d’hamburgueses.

A més, de Cal Nen va sortir fa uns anys el que s’ha convertit en el producte típic de Santa Coloma, la botifarra Brisa. Com és?
Es volia trobar un producte gastronòmic propi de Santa Coloma, igual que les mongetes de Santa Pau o els calçots de Valls. La meva filla, juntament amb el xef Víctor Quintillà, del restaurant Lluerna, i el sommelier Paco Cordero hi van treballar fins que, després d’algunes proves, van aconseguir “la Brisa de Santa Coloma”. La base és la botifarra de perol de tota la vida però cuinada amb pinyons i brisa (el residu que queda del raïm un cop trepitjat i premsat). Tot un homenatge a la tradició vinícola del poble i que només es ven a Cal Nen.

I la vostra clientela, com és?
La nostra clientela sempre ha sigut del que jo encara anomeno “el poble” i que ara és el nucli urbà de Santa Coloma: famílies joves amb canalla que busquen productes de qualitat. En els darrers anys, han canviat molt els hàbits de compra. Es cuina poc i es menja molt fora de casa. Ara els bars sempre estan plens. Tot plegat molt diferent de quan era jove, quan pràcticament no s’anava als restaurants.

Què enyora de la Santa Coloma de la seva joventut?
El sentit de poble, perquè trobo a faltar conèixer tothom. De vegades faig un volt i no conec ningú amb qui petar la xerrada. A la botiga encara pregunto a la meva filla o a la meva dona de quina casa és una clienta però, és clar, no m’ho saben dir perquè ja no ens coneixem tots.

Com definiria Santa Coloma de Gramenet?
És el meu poble, un poble que ha canviat.

JOSEFA GIRALT

“El dia que no vinc em truquen per si m’ha passat alguna cosa. El gènere que tenen és molt bo, per això vinc. Sempre li dic a la Montse que té molta sort de tenir gent jove, que ve i s’interessa per aquest tipus de producte”.

MONTSERRAT SALADRIGAS

“La creació de la botifarra Brisa va ser perquè t’has d’anar reinventant i oferint coses noves. Érem els que quedàvem dels gremis de cansaladers, i per això ho vam dur a terme. El Víctor Quintillà, com que també té traça i és bon cuiner, la té diàriament al seu restaurant, i tenen molta oferta”.

ROSA CORCHERO

“El que més m’agrada de la cansaladeria és l’atenció, perquè és com si fossis a casa. El que tenen és bo i nosaltres busquem un producte de qualitat. Tot és fresc i aguanta molts dies dins de la nevera”.

ÀNGELA CAMPS

“Hi he treballat molts anys. Sempre hi he estat bé i molt còmoda. Hi havia persones més grans, més joves i el que jo volia que fos per a mi, doncs també era per a ells. Era una relació molt bona i recíproca”.

MARIA ANTÒNIA PLA

“Potser vinc a comprar des que vaig néixer, i ho dic així perquè la meva mare ja venia aquí a comprar. M’agrada molt el tracte, perquè és com si anessis a casa teva i aquí sempre trobes gent coneguda, l’un o l’altre”.

MARIA ROSA PLA

“Soc la dona del Jordi i he treballat a la cansaladeria des que em vaig casar amb ell fins que ens hem jubilat. Hi hem viscut gairebé tota la vida. Amb els clients el tracte és molt bo i són molt fidels”.

ANGÉLICA GRANDE

“Vaig començar a venir perquè m’agrada el producte i hi ha una relació de tu a tu. És un tracte molt familiar. La innovació de les botifarres destaca i el producte és natural i fresc, i tot això agrada”.

MONTSERRAT YLLERAS

“M’agrada molt treballar-hi perquè, a part que m’agrada manipular aliments, és una botiga molt antiga, amb una història al darrere, i això és important. Tinc un tracte molt proper amb el Jordi i la Maria Rosa, així com amb totes les dependentes que hi treballaven”.