Visita Memòries del Districte
Santa Coloma de Gramenet
Els Protagonistes +

JESÚS RUBIO AGUILERA

Vicepresident de la Unió Deportiva Atlètica Gramenet

Quan Jesús Rubio tenia 5 anys, des de la finestra de la seva habitació veia el 90% del terreny de joc de la Gramenet. Recorda com mirava els partits sempre per la finestra, fins al dia en què un veí el va portar “de la maneta” al camp i el vincle amb l’equip va quedar segellat per sempre. Ara, amb 47 anys, el Jesús és el vicepresident de la històrica UDA Gramenet. L’entitat està passant moments difícils, però ell i els actuals responsables del club estan lluitant perquè l’equip d’aquell nen que mirava per la finestra de la seva habitació arribi a celebrar el centenari, l’any 2023.

Qui el va portar al camp de la Grama amb 5 anys?
Llavors vivíem al número 61 del carrer Verdi i, des de la finestra, es veia el 90% del camp de futbol de la Gramenet, de manera que sempre estava mirant els partits. Com que teníem un veí soci del club, un dia la mare l’hi va explicar i li va preguntar si em portaria al camp. I així va ser com els diumenges el veí va començar a portar-me, agafat de la maneta, a veure el futbol… M’estic emocionant, perquè aquell home va morir i per a mi és una cosa molt bonica de recordar.

Recorda què va sentir al camp?
Amb 5 anys tot era curiositat. Hi havia un ambient de barri espectacular: gent obrera que feia cues enormes per entrar al camp, malgrat que es tractava de categories regionals. Llavors la Gramenet era com l’equip del poble, més de barri que de ciutat, però a poc a poc, quan es va anar pujant de categoria, va adquirir l’estatus d’equip de Santa Coloma. Per a mi, per descomptat, la UDA Gramenet és l’equip que representa de manera autèntica Santa Coloma. N’hi ha d’altres a la ciutat pels quals cal tenir i tenim tot el respecte, com el Calaf Gramenet o el Singuerlín, que són també clubs històrics que queden a Santa Coloma. Ara hi ha un club nou: es tracta d’una fundació privada amb una història molt recent. Dels clubs representatius de la ciutat, considero que la Unió Deportiva Atlètica Gramenet n’és el principal.

Haurà viscut moltes anècdotes…
Amb els anys, ha estat molt bonic viure les diferents etapes del club, unes vegades pujant de categoria i d’altres perdent-la. Abans no hi havia categories com la 1a catalana; jo he vist l’equip en regional o en tercera divisió (quan equivalia a una segona B d’ara, ja que antigament la categoria no tenia tants grups i era una competició molt potent). Aquí vaig viure anècdotes precioses, com veure cecs a les graderies amb algú al costat que els explicava el partit… coses molt emocionants que et fan sentir part d’un equip: jo, per exemple, no soc ni del Barça ni del Reial Madrid, soc de la Gramenet des de petit i estic molt orgullós de ser-ho.

Què ha canviat en aquests últims 40 anys?
Tot. D’entrada, l’excés de partits de futbol que s’emeten actualment a la televisió ha fet molt mal al futbol modest. Abans feien un partit per la televisió, ara hi ha futbol a tota hora, amb canals temàtics que retransmeten també les lligues d’altres països (Anglaterra, Itàlia, França…). De vegades tens partits cada dia de la setmana. Aquest empatx fa que molta gent ja no es desplaci a veure els equips modestos.

Camp de la UDA Gramenet el 1955.

Com arriba a la vicepresidència del club?
He estat sempre aficionat i soci de la Gramenet. Però fa uns anys vaig decidir implicar-m’hi més perquè vaig considerar que el meu club necessitava ajuda; el veia en perill de desaparèixer. L’equip havia generat anys enrere un deute que va comportar que li retiressin la concessió municipal del camp i que ens va fer anar descendint de categoria. Aquesta circumstància ens ha obligat a jugar els partits fora de la ciutat els darrers quatre anys, primer a Tiana i ara a Sant Adrià de Besòs.
Ho hem passat malament, però estem intentant reconduir la situació, perquè les nostres arrels són 100% colomenques i les seguim mantenint. El club ja no genera cap deute des de l’any 2008, i no rebem ni un sol ajut oficial des d’aquest mateix any. Ara ens financem al 100% amb donacions, petites rifes i les aportacions de socis i gent de Santa Coloma que ens estima, per això estic tan orgullós de pertànyer a aquesta històrica entitat que va camí dels 100 anys. Actualment tenim poc més d’un centenar de socis, però moltíssims seguidors i gent que col·labora amb nosaltres i que ens estima: ens demanen samarretes des de Cuba, Alemanya, Sevilla, Burgos, Madrid… Que hi hagi persones de tot el món que es recordin de la Gramenet ens anima a seguir lluitant. Per a mi és una cosa sentimental, una passió, per això no m’importen els moments dolents que hem passat; segueixo amb tota la il·lusió. Esportivament, l’any està resultant molt bo: tenim opcions de pujar a segona catalana i el nostre somni és portar l’equip com més amunt millor.

Com és aquesta massa social que segueix donant suport al club?
Tenim socis que fa 60 anys que són a l’entitat. Gent gran que et telefona des de l’hospital per preguntar-te: “Escolta, com anem?”. Això et posa la pell de gallina, és una sensació única. Altres socis han tingut el desig d’enterrar-se amb l’escut de la Gramenet al pit. Ja m’estic emocionant un altre cop. Aquestes coses són les que ens animen a seguir.
De totes maneres, els nostres seguidors no són només de Santa Coloma, també en tenim de Badalona, Sant Adrià, Barcelona i, fins i tot, n’hi ha que venen de Canovelles. Som un clon del Barcelonès i estem generant nova afició a altres poblacions. Enguany hem arribat a tenir 500 espectadors a la graderia del camp municipal del Besòs.
Ara som un club molt humil, clar, no és com l’any 1957, del qual tenim aquestes fotografies amb 5.000 espectadors a la graderia, o a l’època en què sortíem a la portada de l’Sport o el Mundo Deportivo. A causa de tots els problemes pels quals hem passat, actualment només tenim el primer equip (vam haver de cedir el nostre futbol base a la Fundació Hermes, perquè no teníem lloc per jugar). Però volem créixer i és possible que recuperem el futbol base propi.  

La nostra relació amb la ciutat de Santa Coloma és molt bona: camino pel carrer i molta gent em para i em pregunta, perquè em coneixen com “el de la Gramenet”. Pengem els cartells per la ciutat quan juguem i ens portem bé amb altres equips de Santa Coloma, com el Singuerlín, que per Nadal ens va convidar a fer un amistós. Alguns establiments de la ciutat també ens ajuden i col·laboren amb nosaltres. Tenim 95 anys d’història i això no es pot esborrar. La possibilitat de tornar a tenir el camp a Santa Coloma existeix. Hi ha ara mateix a la ciutat quatre camps de futbol, més un camp d’atletisme que també es pot fer servir per jugar a futbol, de manera que de solucions n’hi poden haver.

Què és per a vostè Santa Coloma?
Per a mi, el que és especial a Santa Coloma és la diversitat de la gent: brasilers, pakistanesos, marroquins, argentins, equatorians, peruans, andalusos, murcians, catalans de tota la vida… Possiblement és una de les ciutats més cosmopolites d’Espanya. Com a ciutadà, trobo a faltar més zones verdes, instal·lacions esportives de qualitat i aparcament públic. Si no hi ha lloc per aparcar, no hi ha mobilitat. I si no hi ha mobilitat, no hi ha negoci, per això molt comerç s’ha vist obligat a marxar de Santa Coloma.
La ciutat sempre ha estat molt desordenada a causa d’una orografia difícil, però en lloc de construir més i més es podria haver fet un altre tipus de ciutat. Però, malgrat tot, Santa Coloma m’agrada i hi ha barris que han canviat cap a millor, això és indubtable.

I pel que fa a l’esport?
Això m’entristeix. Quan era adolescent els col·legis estaven oberts perquè els joves juguessin als patis. Als carrers hi havia les típiques cistelles del Cola-Cao, on els nanos s’ajuntaven per fer esport, solars per jugar… Hi havia un ambient esportiu molt sa i bonic. Ara no hi ha tantes facilitats perquè el jovent faci esport a l’aire lliure i això és perillós. Cal conrear l’esport i la cultura com a bases per a la societat del futur.

LLUÍS FERNÁNDEZ

“Soc soci de la Gramenet; la meva afició per la Grama ve de petit, quan l’equip jugava a regional preferent (parlem de la dècada dels setanta). Recordo que el meu pare em duia al camp del Fondo a veure l’equip i, des de llavors, la Gramenet ha estat l’equip dels meus amors”.

AGUSTÍN SEBASTIÁN

“És el millor any dels quatre que fa que soc aquí i, sens dubte, hi ha un gran projecte de cara a l’any vinent si enguany arribem a ascendir. Gràcies als socis com el Jesús, el Paco o el David, podem seguir jugant al futbol, que és el que ens agrada, i ells poden veure jugar l’equip, que és el que volen”.

ANTONIO BARRAL

“El pare em duia al camp del Fondo quan tenia 5 o 6 anys; fa molts anys que m’hi relaciono. Estic infinitament agraït a la UDA Gramenet perquè, gràcies a ells, he recuperat la il·lusió que vaig perdre quan va morir el meu pare de tornar al camp a veure jugar el Gramenet”.

ALBERT IBÁÑEZ

“Per a mi el Gramenet és una forma de vida, i el que més m’agrada és que som com una família, perquè ens coneixem la majoria i hi ha molt bona relació entre la directiva, els aficionats i els jugadors. Aquest caliu m’ha permès fer moltes amistats, i actualment encara en segueixo fent”.

DAVID HERRERO

“Em vaig fer soci del Gramenet i, com que era l’equip més potent de Santa Coloma, molts equips petits volien jugar-hi, perquè era l’elit. Vaig entrar a la direcció quan em vaig adonar que el club necessitava ajuda, i em vaig posar en contacte amb el Jesús per veure què podia fer per donar-li un cop de mà”.

PACO HERNÁNDEZ

“Soc president i em vaig incorporar a la directiva el 2013, i fins ara. El Jesús i jo, juntament amb el David, hem fet tot el possible perquè el Gramenet pugui aconseguir l’ascens a segona catalana. Gràcies a la lluita per part dels socis i simpatitzants, aquest any s’han aconseguit molt bons resultats”.

ANDRÉS SÁNCHEZ

“Per a mi el Santa Coloma és el millor representant de la nostra ciutat a la resta de Catalunya i Espanya. Entre els socis compartim una passió per l’equip de la nostra ciutat, i això ha fet que tinguem una amistat més propera que, si no fos pel club, probablement no tindríem”.