Visita Memòries del Districte
Santa Coloma de Gramenet
Els Protagonistes +

AGUSTINA RICO VILLORIA

Catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes i professora jubilada de l’Institut d’Ensenyament Secundari Puig Castellar

L’IES Puig Castellar va ser el primer institut de Santa Coloma de Gramenet. Es va inaugurar amb el nom d’Instituto Nacional de Bachillerato Mixto de Santa Coloma de Gramanet el curs 1968-1969, per la qual cosa enguany celebrarà el seu 50è aniversari. El nom actual de Puig Castellar el va proposar poc després el primer director del centre, Joan Vaqué i Jordi, en referència al nom del poblat ibèric, primer nucli habitat de la zona.

Agustina Rico ha viscut en primera persona la història de l’institut gairebé des dels seus inicis, ja que abans de treballar-hi com a professora hi va estudiar com a alumna tres anys, els equivalents al Batxillerat Superior i el COU, acabat d’implantar. A part de professora, l’Agustina també ha treballat de periodista fent col·laboracions a la mítica revista de la ciutat Grama i com a escriptora de llibres relacionats amb la ciutat: La família Sagarra a Santa Coloma, Memòria d’un recorregut. 50 anys del Centre Excursionista Puig Castellar o Avancem junts: la història d’Aspanide. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria vital i professional a la ciutat.

Vostè és nascuda a Santa Coloma de Gramenet?
No. Jo vaig néixer a Barcelona, al barri de Sants. Allà vaig passar els primers quatre anys. Després ens vam traslladar a Santa Coloma, al barri del Fondo.

I com era la ciutat quan vostè hi va arribar?
El barri del Fondo sempre ha estat considerat com un exemple del que se’n deia “barrio de aluvión”, la zona que acollia els últims que arribaven; després va ser un exemple d’hiperconstrucció i de superpoblació. Doncs bé, quan m’hi vaig traslladar amb els pares, hi havia molt pocs blocs de pisos —un d’ells era el nostre—, alguna torreta d’estiueig, molts horts i solars, i casetes d’autoconstrucció de gent. Era un barri entre rural, suburbial i llunyà, perquè a l’època no hi havia transport públic que arribés fins allà. Pel que fa a la Santa Coloma centre, era una població que va passar de poble a suburbi i després s’ha anat fent una ciutat, però sense que hi hagués una transició. Tot va passar molt ràpidament. Però la Santa Coloma de la meva infància encara va ser entre rural i suburbial: no hi havia gairebé cotxes, carrers sense asfaltar, manca de clavegueram, ni tan sols aigua corrent a moltes cases; la gent havia d’anar a buscar-la a les fonts.

Aleshores va ser quan va anar a estudiar a l’IES Puig Castellar, oi?
Encara no. Primer vaig estudiar en un col·legi de nenes amb una mestra i després en un col·legi que va ser una obra social i que es va fer a la parròquia de Santa Rosa. Aquest centre va donar oportunitats a molta gent, i allà és on em van preparar per fer l’ingrés al Batxillerat. Els quatre anys de Batxillerat Elemental els vaig cursar al col·legi de les dominiques. Al Puig Castellar vaig entrar-hi per fer el Batxillerat Superior.

I com era el centre que es va trobar?
El Puig Castellar es va inaugurar el 1968 i no només va ser el primer institut de Santa Coloma, sinó que també va ser el primer centre de la població on les classes eren mixtes i l’únic lloc on es podia estudiar el Batxillerat Superior. Jo vaig entrar-hi el curs del 1969-1970, és a dir, un any després d’inaugurar-se. En total, vaig estar tres anys al Puig Castellar. I el canvi respecte del col·legi de monges va ser molt gran. En primer lloc, pel nombre d’estudiants per aula. Només 8 noies vam acabar 4t de Batxillerat a les dominiques i el 5è de l’institut sobrepassava de llarg els 40 nois i noies. Procedien de tots els barris de Santa Coloma i de barriades del voltant que no tenien institut: el Bon Pastor, la Trinitat, Sant Andreu, el Clot… I les classes eren mixtes, cosa molt poc freqüent aleshores. Va ser tot un impacte. Però voldria destacar que, per damunt de tot, l’IES Puig Castellar va suposar una gran igualtat d’oportunitats: per a tothom en general, per a la classe treballadora en particular i, concretament, també per a les noies. Destacaria també la permeabilitat social: a l’institut hi havia la barreja de tots els extractes socials de la Santa Coloma de l’època, ja que hi aplegàvem gairebé tots els estudiants de la població.

Quina va ser la seva formació acadèmica quan va acabar d’estudiar al Puig Castellar?
Jo vaig entrar a la universitat per estudiar Filosofia i Lletres, especialitat en Filologia Romànica Hispànica. Abans d’acabar la carrera, ja vaig posar-me a buscar feina i vaig trobar que necessitaven mestres de català. Jo no l’havia estudiat mai, el català a l’escola encara no existia. El parlava i el llegia. Com que era per fer classes als més petits, tot era principalment oral i el vocabulari molt bàsic, només vaig necessitar uns cursos de didàctica que organitzava la DEC (Delegació d’Ensenyament del Català) d’Òmnium Cultural. Aquelles bases didàctiques, la creativitat amb què es treballava i la implicació d’aquells mestres em van marcar per sempre. Quan finalment vaig acabar la carrera i em vaig llicenciar, vaig entrar a treballar com a professora de català al Puig Castellar. Encara no s’havia normalitzat l’ensenyament del català, però pares i mares lluitaven perquè el català entrés a les aules. Santa Coloma és la població on es va iniciar la immersió lingüística. Llavors tot va venir seguit: em vaig reenganxar per treure’m la llicenciatura de Filologia Catalana, vaig aprovar les oposicions per aconseguir la plaça i, amb els anys, l’accés a la càtedra.

Façana de l’Institut d’Ensenyament Secundari Puig Castellar.

Quina ha estat l’evolució de l’IES Puig Castellar al llarg de mig segle d’història?
L’evolució ha estat la mateixa que a la societat catalana: extraordinària. Va viure el final de la dictadura, els inicis de la democràcia, la introducció del català a l’escola… I més modernament hem viscut la gran onada immigratòria de la dècada dels 2000. Cada dia venien famílies noves a l’institut per inscriure-hi els seus fills; el repte va ser majúscul. El Puig Castellar va haver de buscar solucions: va haver de crear aules d’acollida quan encara no s’havien institucionalitzat, aules de transició per a aquells alumnes amb necessitats especials lingüísticament parlant… Aquesta actitud de servei ja arrencava de molt enrere: l’institut va oferir la possibilitat, durant molts anys, de fer el Batxillerat nocturn, on van estudiar generacions senceres de treballadors que, sense aquesta possibilitat, no haurien pogut estudiar. Al Puig hi ha hagut moltes etapes, però s’ha mirat de cuidar el factor humà, de mantenir unes bases sòlides de comunitat educativa en el sentit més profund i noble d’aquests termes.

A part de ser professora, també ha col·laborat com a redactora a la revista Grama. En què consistien aquestes col·laboracions?
La revista Grama era una publicació històrica de Santa Coloma que tenia molt de prestigi. Era propietat de les parròquies de la ciutat, que era des d’on es podia publicar una revista com aquesta durant el franquisme. En diferents etapes, ha arribat fins a l’actualitat en format digital amb el nom de Fòrum-Grama. Tenia un fort component social, però també era molt potent en continguts culturals, urbanístics i de ciutat. Podríem dir que va ser un instrument que va fer molt per la cohesió social de Santa Coloma. La meva feina allà era la de redactora i, amb els anys, vaig fer de redactora en cap, una mica de tot. Jo vaig entrar-hi de molt jove, amb 17 anys. Ben aviat vaig començar a fer de corresponsal en diaris de Barcelona, com ara El Noticiero Universal, Mundo Diario, El Correo Catalán i l’Avui. Tot plegat va durar uns anys, just abans d’acabar la carrera i buscar feina com a professora. Posteriorment, també he escrit alguns llibres per encàrrec. El fet d’haver estat professora i periodista i haver treballat tants anys a Santa Coloma fa que la gent et conegui i t’ofereixi projectes diferents.

Com ha canviat Santa Coloma de Gramenet en tots aquests anys?
Moltíssim, en tots els aspectes. A tall d’exemple, només diré que Santa Coloma tenia uns 15.000 habitants el 1950 i el 1970 ja en tenia més 100.000. Els nouvinguts van suposar de cop el 90% de la població, i això va tenir conseqüències. El que havia estat un poble eminentment rural amb unes quantes fàbriques s’havia convertit en un enorme i superpoblat suburbi amb tot tipus de mancances. Més recentment, amb la renovació urbanística que es va implantar ja en democràcia, la regeneració del riu Besòs, la xarxa de biblioteques, el Conservatori, el Teatre Sagarra, etc., Santa Coloma ha anat esdevenint ciutat en un sentit ampli. Crec que sempre hi ha hagut un arrelament, un orgull de ciutat tot i els problemes, fins i tot l’orgull d’haver-ho aconseguit tot a còpia de lluita i d’esforç, però potser amb el temps s’ha anat fent més evident. Ara bé, cal afegir que no hi ha una única Santa Coloma; és una ciutat diversa i polièdrica, com la gent que hi viu.

MONTSERRAT PÉREZ

“Les persones són el que em va cridar més l’atenció del centre, perquè formes part de l’institut tan bon punt arribes. Jo faig classe a Grau Superior i són alumnes que posen interès, que s’esforcen i, sobretot, són agraïts. Treballar amb ells dona molta satisfacció”.

CARLES GIL

“L’institut va viure els anys de la Transició, que van deixar una manera de fer molt democràtica, i hem intentat mantenir aquest esperit democràtic, obert i d’amor pel coneixement, on el claustre té molt a dir i es fa tot a partir del consens i el respecte pels alumnes”.

ÓSCAR TORRENTE

“Els de Grau Superior són adults, gent amb ganes de fer les coses, amb inquietuds, crítica, gent amb qui pots deixar de banda el temari durant una classe i parlar d’algun tema que sigui d’actualitat, debatre…, i això en segons quins grups doncs no es pot fer”.

ENRIC CALERO

“Vaig arribar al centre just quan s’inaugurava i va ser una experiència molt agradable, ja que hi havia molta variació de professorat, on cadascú cobria una sola assignatura, amb una altra manera d’enfocar el tema, i va ser aquí on vaig trobar un ensenyament diferent, oficial”.

MERCÈ ROMANÍ

“El Puig era un centre que estava ben dotat, i els pares no forçaven a estudiar, els alumnes ho feien voluntàriament. S’ajuntava gent d’edats similars, i això va ser una bona conjunció, d’una estabilitat forta; i tothom va ser molt creatiu: vam arribar a tenir cinc grups de teatre”.

FRANCISCO GALLARDO

“He mantingut una relació molt arrelada de manera intel·lectual i emocional tant amb alumnes com amb el professorat. És un institut molt variat ideològicament i, pel que fa a la procedència del professorat, aquests han dedicat moltíssimes hores a atendre l’alumnat de diversos orígens”.

MARÍA ASUNCIÓN ÁLVAREZ

“El Puig va ajuntar gent de la mateixa edat que va coincidir en un moment on moltes persones de classes mitjanes i algunes de classes camperoles van arribar a la universitat durant el temps de la Transició. Era un caliu de persones que pensàvem que havia arribat el moment de canviar les coses”

ÀNGELS IBARZ

“El Puig és un centre que té molta estabilitat amb el professorat i l’alumnat. Vam arribar tots en la mateixa edat en un moment polític important, i era un centre molt reivindicatiu. L’ensenyament ha estat molt gratificant, i tots els alumnes mereixen una estimació”.