ROSA FONTCUBERTA BEAL
Veïna del barri de la Catalana
Presidenta de l’antic casal d’avis del barri
La vaqueria la Catalana
El barri de la Catalana va néixer a les primeres dècades del segle XX amb la construcció de la central elèctrica. Promoguda per l’empresa Catalana de Gas i Electricitat i situada al marge dret del Besòs i arran de la platja, va ser coneguda popularment pels veïns i treballadors de la planta com la Catalana. Aviat, els treballadors de l’empresa van instal·lar-se al costat de la central i van crear un nou barri de casetes baixes amb pati i hortet, sovint construïdes pels mateixos veïns. Les festes pròpies i la proliferació d’habitatges familiars, així com una sèrie de comerços, van propiciar de seguida una gran vitalitat al barri, que va continuar amb aquesta harmonia fins a l’any 1953, quan va quedar afectat pel Pla Urbanístic Comarcal. L’altre cop dur va arribar l’any 1962 amb la riuada. A part de les pèrdues humanes, molts veïns de la Catalana van veure com el riu s’enduia tot el que tenien. Malgrat tot, el barri es va refer, però la vigència dels plans urbanístics van mantenir el seu futur poc clar. Tant és així que es van anar expropiant tots els habitatges i, actualment, ja no queda cap vestigi de l’antic barri. Rosa Fontcuberta ho ha viscut tot en primera persona. Nascuda a Sant Adrià, els seus pares tenien una vaqueria i ella, que va resistir a la casa familiar fins que la van reallotjar en un dels pisos dels nous blocs de la Catalana, recorda amb enyorança el seu estimat barri, un barri molt maco i amb un sentir de poble que, segons afirma la Rosa, tothom es va resistir a abandonar. “Jo vaig néixer l’any 1931 a Sant Adrià, al número 25 de l’antiga carretera Catalana. El pare venia de Girona i la mare de Lleida, de la part andorrana. Tots dos van arribar a Barcelona de joves, i aquí és on es van conèixer i es van casar. L’any 1929 es van instal·lar al barri de la Catalana perquè volien muntar una vaqueria i la llei no deixava tenir-ne a la ciutat, així que van buscar un terreny als afores. Van construir una casa, la vaqueria on s’estaven les vaques i un hort. També van muntar una merceria. En aquella època, el barri de la Catalana era molt maco, de gent treballadora, i amb una vida molt bonica. Érem com un poblet. D’altra banda, ens relacionàvem molt amb la resta de barris de Sant Adrià”, recorda la Rosa. El 1929 es va instal·lar la Cooperativa Obrera la Catalana, amb domicili social a la carretera de la Catalana, número 10. Aquesta cooperativa, com totes les altres, tenia una botiga de queviures, un cafè-bar i la sala de festes. “A la Catalana teníem de tot: diferents “colmados”, una formatgeria, la cooperativa, el bar, una escola, una colsulta de metges, la nostra vaqueria… A més, teníem unes festes majors que eren meravelloses, amb uns balls increïbles. Tots els veïns i veïnes sortíem a ballar per festes, que duraven uns vuit dies o més. Jo tinc molt bons records de la meva infantesa i joventut, malgrat que la mare va morir molt jove i va ser la pitjor cosa que em va passar a la vida. Només tenia 18 anys i el pare, la meva germana petita i jo vam haver de portar tot el negoci nosaltres sols. Malgrat tot, vaig ser molt feliç i el negoci ens funcionava molt bé. Quan em vaig casar, el meu marit i jo vam continuar vivint a la casa familiar, i tot va anar bé fins a aquell setembre del 62. Després de la riuada, ja no recordo ni festes ni alegria. Tot allò va ser molt impactant per al barri, que va quedar devastat”, explica.
Zona enjardinada al carrer Vicenç Ferrer cantonada Clara Campoamor, del barri de la Catalana.
La riuada del 1962, una tragèdia per al barri
Aquella nit del 24 de setembre de 1962 el riu Besòs va experimentar una crescuda històrica a causa de les pluges intenses de la tardor a tota la seva conca. En el cas de Sant Adrià de Besòs, aquesta riuada va suposar una tragèdia sense precedents per als dos barris aixecats a totes dues ribes del Besòs: Sant Joan Baptista i la Catalana. Aquest últim va quedar totalment inundat a causa de l’embossament del pas del riu sota el pont del ferrocarril i de la mateixa ubicació del barri, pràcticament a l’alçada de la riba del riu. “A la riuada de l’any 1962 recordo tenir l’aigua fins al coll. Ho vam passar molt malament i va suposar la fi del nostre negoci perquè se’ns van morir totes les vaques. No és que s’ofeguessin en aquell moment, però van emmalaltir i no van sobreviure. Aquell dia, tots els veïns i les veïnes de la Catalana vam viure un malson del qual vam trigar molt a recuperar-nos”, recorda la Rosa. El 25 de setembre de 1962 va començar com un dia clar i calorós fins que, cap al migdia, van començar a caure les primeres gotes. Ningú hauria pogut imaginar que, unes hores més tard, aquella pluja moderada esdevindria torrencial fins a convertir-se en una tromba d’aigua a l’inici del vespre. “Va succeir tot d’una manera molt inesperada i molt ràpidament. En tan sols unes hores, el caos es va apoderar del barri. L’aigua va començar a cobrir les cases, tothom corria i intentava salvar-se, d’altres pujaven als arbres o a les parets… El meu marit va deixar anar les vaques i ens va poder treure a tots de casa: el meu pare, la meva germana, a la meva filla i a mi. Vam passar molta por”, explica. Davant la catàstrofe, la solidaritat entre els veïns va ser clau i un nombre important dels damnificats es van reallotjar, temporalment, a casa d’amics i familiars. “Nosaltres vam anar a casa dels meus sogres. Les tasques de reconstrucció i sanejament del barri van trigar mesos, i vam necessitar molta ajuda externa per refer-nos-en. En aquest sentit, gràcies al presentador de ràdio Joaquín Soler Serrano van arribar a la Catalana tot tipus d’ajuts: mantes, eines, matalassos, etc. Amb tot, el barri se’n va sortir, però la riuada va marcar un abans i un després a les nostres vides”, conclou.
El nou barri de la Catalana
L’aprovació, el 1953, del Pla Comarcal va afectar plenament el barri, amb uns plans urbanístics que mai no van arribar a fer-se realitat. Des d’aquell moment, tot va quedar suspès en el temps i el barri va començar una lenta agonia. La impossibilitat de fer noves construccions i el caràcter precari que presentaven els edificis afectats van impedir el creixement natural de la població i, a poc a poc, molts veïns van anar abandonant-lo fins que la Catalana es va quedar gairebé sense vida. Només un petit grup de veïns, molt aferrats al barri, va resistir fins a les últimes expropiacions. La Rosa va ser un d’ells. “Des dels anys cinquanta tots els propietaris ens vam veure incapacitats per fer qualsevol tipus de reforma o millora a casa nostra. No podíem ni canviar una porta, no ens donaven permís per fer res. Tampoc es podia edificar. Moltes famílies van anar marxant i el barri es va quedar deshabitat i deixat de la mà de Déu. Ningú se n’ocupava. Vaig resistir, juntament amb uns pocs veïns, fins que l’any 2010 em van expropiar casa meva i em van proporcionar un pis en uns blocs nous. En l’actualitat ja no queda cap vestigi d’aquell poblet que va ser la Catalana. No tenim cap comerç i hem d’anar a Sant Adrià per a qualsevol cosa. Els pisos nous estan molt bé, però s’han emportat tota la vida que tenia el barri. No tenim ni casal d’avis. Jo era la presidenta —crec que encara ho soc— de l’antic casal, on ens reuníem la gent gran. En fi, la Catalana s’ha quedat sense la seva essència”, conclou la Rosa.
“Vaig venir a viure a la Catalana perquè és una zona molt tranquil·la i amb molts jardins. A més, és una zona residencial amb molta gent jove. El tracte amb els veïns també és molt bo”.
SILVIA GUERRERO
“Les vistes des del meu balcó són precioses. És una zona molt nova i tranquil·la i tenim bona combinació de transport públic. Crec que és un bon lloc per viure”.
ROSA MARIA LLUNA
“És un barri amb molts espais verds, on es pot sortir a jugar amb els nens i a passejar els gossos molt tranquil·lament. És una molt bona zona”.
ENRIQUE VEGA
“Som un barri jove en una zona molt ben comunicada, tant amb Barcelona com amb la rodalia. A més, si t’agrada l’esport, tens la possibilitat de córrer molts quilòmetres, perquè vivim a prop del riu”.
ALFONSO MÉRIDA
“Els parcs i jardins que tenim són espectaculars; són molt grans, cosa que s’agraeix quan tens nens petits. Hi ha molta zona de vianants i s’hi viu moltbé. Recomano el barri a tothom”.
LAURA LODEIRO
“Fa 3 anys que visc a la Catalana i el que més m’agrada és la gran quantitat de zones verdes que tenim. D’aquesta manera, puc passejar els gossos sense el perill de tenir carreteres a prop”.