Visita Memòries del Districte
Sant Adrià de Besòs
Els Protagonistes +

JOSÉ PAREDES CABRERA

Veí i activista del barri del Besòs
Tresorer del club Ciclista Besòs

L’arribada a Sant Adrià de Besòs 
A principis de la dècada dels seixanta, va començar a Sant Adrià la construcció d’un nou polígon d’habitatges a la dreta del riu Besòs, en una zona on tot el que hi havia eren camps i unes naus industrials agrupades al costat de la carretera de Mataró. Aquest nou nucli de població es va anomenar barri del Besòs. Com la majoria dels polígons d’habitatges creats als anys seixanta, el ritme de construcció dels grans blocs de pisos va ser molt superior al de creació de serveis i infraestructures, la qual cosa va provocar un dèficit d’equipaments i va propiciar que la història del nou barri estigués marcada per les lluites veïnals. José Paredes va arribar a Catalunya quan tenia 16 anys. Nascut a Santa Fe, Granada, va venir a treballar i llaurar-se un futur a Barcelona, a casa d’una tia seva que vivia a Sant Adrià, i després es va instal·lar al barri del Besòs. El José ha viscut les primeres reivindicacions d’aquells anys setanta i els tràgics fets del 90 i ha encapçalat les reivindicacions del 2016, quan el barri va tornar a sortir als carrers en contra de l’ocupació i el tràfic de drogues. Veí compromès, el 2017 va ser guardonat amb el Premi de l’Alcalde, a la 8a edició dels Premis Ciutat de Sant Adrià de Besòs, i és conegut per la seva dedicació, però, sobretot, pel respecte i amor que professa cap a la terra que, com ell afirma, tan bé el va acollir. “Vaig néixer l’any 1944 a Santa Fe, una població de Granada. Des dels 13 anys em vaig posar a treballar com a repartidor en un forn perquè volia ajudar els pares. Però les coses al poble eren molt complicades en aquella època i, animats per un capellà de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), uns amics i jo vam decidir venir cap a Barcelona. Vaig arribar aquí com la majoria d’immigrants dels anys cinquanta i seixanta, amb El Sevillano, i amb el nas tot brut del fum negre del tren”, explica el José, que afegeix: “Jo tenia una germana que treballava de portera a Barcelona, però com que el seu pis era petit, vaig decidir quedar-me amb la meva tia, que vivia a la Via Trajana, a Sant Adrià. Vaig arribar un dimecres i dilluns ja estava treballant. Em van agafar com a aprenent a Roselson, una fàbrica d’acústica i electrònica, i el tracte que vaig rebre per part de l’amo va ser excepcional. Com que no tenia el certificat d’estudis primaris, ell em va proporcionar totes les facilitats perquè estudiés a l’Escola Tècnica Professional del Clot”. El José va treballar a Roselson fins que l’empresa va haver de tancar l’any 1979. Durant aquells anys, va anar ascendint fins a ser oficial de primera i, ja casat, va comprar un pis al barri del Besòs. “Vaig conèixer la meva dona en un ball, al Foment Martinenc. Ella era manxega i també havia vingut a Catalunya a treballar. Una vegada casats, ens vam poder comprar un pis al Besòs, un barri de gent treballadora, sobretot immigrants d’Andalusia i altres regions, de bona gent i on ens coneixem tots. Jo crec que aquesta és la història del 90% dels immigrants d’aquella època, que vam arribar amb moltes ganes de treballar a una terra on ens van acollir i ens van donar l’oportunitat de crear una família. Els meus fills ja van néixer aquí, i també els nets. És tant el meu agraïment que qui em diu que no soc d’aquí em dona un disgust”, afirma.

Seu del Club Ciclista del Besòs.

Les reivindicacions d’un barri lluitador i la “intifada” del Besòs 
La història del barri del Besòs sempre ha estat marcada per la lluita dels veïns i veïnes que han hagut d’unir-se en diferents reivindicacions per aconseguir uns serveis dignes. Una d’aquestes  reivindicacions històriques va ser, per exemple, l’enderrocament de l’edifici del cinema Avenida, el qual, encaixonat entre els blocs de pisos, ocupava un espai que el veïnat demanava per a ús públic. Després de les mobilitzacions, l’edifici es va enderrocar i l’espai es va transformar en una plaça pública. La millora de la urbanització dels carrers del barri i de les façanes dels edificis van ser altres demandes que van centrar les diferents reivindicacions d’aquells anys setanta, així com la creació d’equipaments i serveis. “Totes aquestes mobilitzacions es van orquestrar des de l’associació de veïns, que ha estat clau per a la nostra història com a barri. Però jo em vaig implicar de ple, com moltíssima més gent, l’any 1990, ja que no ens va quedar més remei. Els fets que es van desencadenar l’última setmana d’octubre d’aquell any, coneguts com la ‘intifada’ del Besòs, van ser una brutalitat. Encara se’m posen els pèls de punta quan ho recordo”, explica el José emocionat. Tot va començar quan l’administració va decidir construir al voltant de 200 HPO (habitatges de protecció oficial) per reallotjar alguns veïns del barri veí de la Mina. “Des de l’associació de veïns feia molt de temps que reivindicàvem equipaments, perquè no en teníem. L’única cosa que hi havia era el centre cultural del barri, que vam aixecar els mateixos veïns del Besòs. Aquella darrera setmana d’octubre del 90, es va signar el projecte per fer uns blocs de pisos. Quan es va saber la notícia, molts fills de veïns van anar a demanar la concessió dels pisos, perquè eren socials. Se’ls va dir que no eren per al Besòs, sinó per esponjar la Mina. Llavors, quan van venir els joves i van explicar-ho, el barri va esclatar perquè no solament ens negaven aquell solar per fer equipaments públics, sinó que es pretenia fer pisos per a gent que no era del barri”, afirma. Els enfrontaments van començar quan un matí les excavadores van iniciar les obres i veïns i veïnes van anar a protestar. “Quan van començar les excavacions, la gent gran del barri i les dones van intentar paralitzar les obres. Quan vam arribar de treballar la resta de veïns i ens van explicar el que havia passat, i podríem dir que va començar la guerra. Allò va durar cinc dies amb unes conseqüències fatals. Finalment, es va tallar des del consistori”, explica el José. “Després de la treva, vam crear un partit independent per a les eleccions municipals i vam aconseguir 4 regidors. Gràcies als resultats, vam poder fer fora, juntament amb la resta de l’oposició,  l’alcalde. Un cop a dins, vam signar la construcció dels equipaments que tenim avui en dia: el nostre poliesportiu, el Centre de Formació d’Adults Fernández Márquez i el centre cívic. També es va aconseguir la seu del Club Ciclista del Besòs, una entitat esportiva de llarg recorregut i de la qual soc el tresorer”.

Els fets del 2016
Després d’aquella victòria, la vida al Besòs va continuar tranquil·la fins que l’any 2016 els veïns i veïnes, aquesta vegada encapçalats per José Paredes, van haver de tornar a les manifestacions i a la  lluita col·lectiva. “Quan pensàvem que no hauríem de tornar a les reivindicacions, vam tenir al barri un problema d’ocupació i de drogues. L’any 2016, es van ocupar onze habitatges de veïns que havien marxat una temporada, als seus pobles natals, i en tornar a casa no hi van poder entrar. Davant d’aquesta situació, des de l’associació de veïns vam convocar tot el barri per fer protestes. Una nit, en acabar la manifestació, dos germans que havien ocupat un baix i que traficaven amb droga van matar un veí que els va increpar perquè marxessin. La commoció va ser tan forta que, a partir d’aquella desgràcia, ens vam manifestar més de 2.000 persones cada dia, fins que vam aconseguir que les autoritats ens ajudessin a desallotjar els habitatges”, explica el José, que conclou: “Una vegada més, la gent del barri vam defensar casa nostra”.

Compromís amb el Club Ciclista Besòs
El José també va entrar a formar part del Club Ciclista Besòs el 1993, un any després de la seva fundació. En els seus inicis comptava amb una escola de ciclisme per a joves a partir de 14 anys, si bé ja no ofereixen aquest servei. “Avui en dia ja no tenim escola, però participem en carreres i bicicletades no competitives com la Quebrantahuesos, la Marxa Cicloturista Pirinenca de les 3 Nacions, o la Monegros”, explica el José. Malgrat tot, el club, que manté un esperit col·laboratiu i de trobada, ha anat creixent i treballant pel barri. “Avui en dia som uns 40 socis actius i 14 socis col·laboradors. Som una entitat molt implicada amb el barri, ja que la majoria dels que som a la junta hem format part de l’Associació de Veïns del Besòs i, en aquest sentit, en diferents èpoques i des de sempre, hem participat en les festes del barri, organitzant una bicicletada oberta a totes les edats i sexes”. Aquest esdeveniment sempre ha tingut molt d’èxit i ha estat patrocinat per l’Ajuntament de Sant Adrià. Les funcions del José dins del club van unides a les pròpies motivacions: “Com a tresorer, preparo rebuts i procuro que tots els socis compleixin amb les seves obligacions, però, pel que fa a les meves motivacions, primer està el ser part activa del club, perquè el ciclisme és el meu esport i és una manera d’evadir-me. I segon lloc, el club és un espai on fer amics. Després d’aquests anys, és per a nosaltres un lloc de trobada on establir relacions socials entre els veïns i els amics”, conclou José Paredes.

GERARDO CASTRO

“Vaig fundar el Club Ciclista Besòs amb la intenció de treure del carrer la canalla del barri. Quan vam començar, vam aconseguir que sortissin del carrer més de 40 nens, només amb les bicis i les activitats que s’organitzaven”.

AMANDA INFANTE

“Al barri es fan moltes activitats per als infants, i entre el veïnat sempre hi ha molt suport. Si passa qualsevol cosa, tothom col·labora per solucionar el problema que hi hagi”.

ANTONIO ORTEGA

“Al club fomentem el ciclisme. Organitzem sortides de socis i participem en activitats de l’Ajuntament de Sant Adrià, com la Mostra d’Entitats. Som gent del barri i ens coneixem tots”.

EDUARDO ARAUJO

“Tenim un grup molt especial, perquè no només parlem de ciclisme. Intercanviem opinions de tot tipus: de política, de benestar i, fins i tot, de les incidències que hi puguin haver al barri”.

ANTONIO CASTILLA

“Soc soci del club des que es va fundar perquè soc veí del barri de tota la vida. El nostre objectiu sempre ha estat fomentar el ciclisme, sobretot entre la gent jove del barri”.

RICARDO GÓMEZ

“Fa més de 15 anys que formo part del club. Quan més gaudeixo és quan fem activitats externes. A més, la gent del barri que col·labora amb nosaltres ho fa de debò i són de gran ajuda”.

JUAN ANTONIO GARRIDO

“Vinc al club per la relació que tinc amb els companys. Fem reunions i parlem de molts temes. El Club Ciclista Besòs és una gran família”.

ALEJANDRO CANEPPA

“Vaig arribar al club gràcies al meu sogre, que ja en formava part. Coneixia molta gent del barri que també m’hi convidava i, al final, m’hi he integrat molt bé”.