Visita Memòries del Districte
Sant Adrià de Besòs
Els Protagonistes +

ESMERALDA BERBEL PERDIGUERO

Escriptora i antiga veïna de Sant Adrià de Besòs

“Són les sis del matí. Camino fins a la parada del 43 que està a l’altre costat del riu. No hi ha ningú a la parada. Porto una bossa de niló on he ficat una tovallola, una pinta, un petit pot de gel que serveix per al cos i el cabell, un mallot d’escuma i unes sabatilles negres. Visc amb els meus dos germans i la meva mare, darrere del riu. En un primer pis (…) Són les sis del matí i estic sola al final del pont (…) Faig gimnàstica, vaig a l’escola i torno. Ajudo al bar fins que es fa de nit (…) El riu de la meva infància es desborda amb tal força que la meva mare comença a cridar i cal tancar les finestres i posar mantes gruixudes que no serviran per res (…) Plou durant dies (…) Quan cessa, la gent surt a recollir el que encara sura (…) L’aigua ha tret la brutícia de fa anys i, encara que ens ha deixat morts de por, hem pensat en alguna cosa bona: pujar un mur. ‘Qualsevol altre dia’, diu la meva mare, ‘no ho expliquem’”. Aquests són alguns dels primers fragments de la novel·la Detrás y delante de los puentes, d’Esmeralda Berbel, on l’autora fa un recorregut pel Sant Adrià de la seva infància i adolescència. Aquesta novel·la va significar, en paraules de l’Esmeralda, la seva reconciliació amb l’escenari, de vegades hostil, de la seva primera etapa vital.

Vostè va néixer a Badalona, però és sabut que es considera filla de Sant Adrià de Besòs.
Sí, vaig néixer a Badalona l’any 1961, però els meus pares tenien un bar a Sant Adrià i, malgrat que el nostre pis estava a Badalona, allà només hi anàvem a dormir quan tancàvem l’establiment. La vida la fèiem a Sant Adrià. He anat a l’escola i al gimnàs allà, els meus amics eren d’allà… He passat, completament, la primera etapa de la meva vida en aquest poble.

I què recorda de la seva infantesa i joventut?
Tinc molts records del Sant Adrià de la meva joventut, més o menys d’això tracta la meva novel·la Detrás y delante de los puentes. Però el sentiment que més recordo és el de voler marxar. Amb els anys m’he adonat que molta gent vol marxar del lloc on s’ha criat, ja que sempre sembla que el que hi ha fora és més interessant que el que tenim. Jo de petita deia que volia marxar d’aquest barri, on no hi havia res, on no hi havia ni llibres. A més, Sant Adrià era un lloc obscur i contaminat. Recordo que quan anàvem al mar, el meu pare ens manava que no ens apropéssim a l’aigua, ni tan sols un peu. Recordo també una cançó que deia: ‘En el río Besós pasaba una sardina, ¡caramba qué cochina!’. I és que el Besòs era el riu més contaminat de tot Europa. I clar, amb tot, anar a Barcelona era com anar a un altre món.

Què vol dir?
Barcelona era com l’altre costat del món. No tenia aquella brutícia, i anar a la ciutat significava canviar d’aires. Amb les amigues hi anàvem molt, ja que a Sant Adrià hi havia molt poques coses per fer. Anar a Barcelona suposava una excursió enorme i, quan tornàvem, anàvem directament al llit, esgotades. Barcelona esgotava: la quantitat de gent, tots aquells estímuls…

Vostè va estudiar en un col·legi de Sant Adrià?
Sí, jo vaig estudiar a l’escola Grupo Escobar González Oliveros, que ja no existeix. Tothom l’anomenava “el Polydor” perquè havia estat una fàbrica dedicada a la gravació de discos. A l’escola jo vaig tenir diferents èpoques. Anava bé quan els pares s’agafaven un descans al bar, però quan hi tornaven jo ho notava molt en els estudis, perquè havia d’ajudar-los i, a més, amb tota la feina que hi havia no em podia concentrar ni estudiar. 

El bar dels seus pares, el Bar Paquita, va ser dels primers bars de Sant Adrià. 
El primer. Després se’n van obrir d’altres, però va haver-hi un temps que era l’únic del barri.

Com era el bar?
El bar estava al carrer Ricard i era un punt de trobada per a tothom. Allà la gent es vinculava i sempre estava molt ple; era un no parar. El portaven els meus pares perquè no tenien diners per contractar ningú més. De vegades venia un oncle a ajudar-nos, i també estava jo, que de ben petita vaig haver de treballar. Es feien menjars, molt senzills, per als obrers: truites de patates, mongetes, botifarres i taronges. Recordo molt aquelles taronges, de tantes que vaig haver de menjar. Al bar solament hi havia coses bàsiques, com patates, ous, oli. Això sí, tot tipus de begudes i tot tipus de tabac.

Pont sobre el riu Besòs.

En aquella època vostè va començar a practicar la gimnàstica esportiva.
Efectivament. Amb tot aquell panorama, podríem dir que vaig trobar refugi en la gimnàstica esportiva. D’alguna manera, el fet d’aficionar-me a aquest esport em va salvar. Vaig començar a anar al gimnàs que hi havia al costat de l’escola. Tenia 16 anys i vaig entrenar tant que el professor em va agafar a part. Després em va recomanar que m’apuntés al gimnàs del Joaquín Blume, i allò va significar anar cada dia a Barcelona. Al Blume vaig conèixer gent que llegia, que anava al cinema… Va ser un canvi d’ambient radical. Em vaig haver d’esforçar moltíssim, perquè dos cops per setmana em llevava a les 6 del matí per poder anar al gimnàs i després a l’escola. Els dissabtes també entrenava I aquest camí era una odissea, ja que en aquella època encara no arribava el metro a Sant Adrià i havia de caminar mitja hora per agafar l’autobús 43, que em deixava a la plaça d’Urquinaona, i després agafar el número 16, que em deixava al gimnàs. Era molt sacrificat, però jo era molt feliç. Així va ser com, a poc a poc, vaig començar a fer vida a Barcelona, fins que vaig fer 19 anys i em vaig mudar, definitivament, a la ciutat.

Aquest procés vital queda reflectit a Detrás y delante de los puentes, una obra qualificada per la crítica com una novel·la autobiogràfica i íntima. És cert?
Bé, jo penso que totes les novel·les són autobiogràfiques i íntimes.

De què tracta?
D’una nena que viu pràcticament en un bar i mira tot el que passa al seu voltant. Gent del barri que entra, gent que surt, un capellà que li toca massa la mà, un senyor al qual li agrada una mica massa l’alcohol i la dona l’ha fet fora de casa, una senyora que fuma i està sola, i la gent parla d’ella… Són els meus records? Sí, però uns records totalment deformats, ja que m’he servit de la ficció, de la invenció i del treball d’escriptura. La meva mare no fa res més que repetir les mentides que he dit. Es creu que la mare que he creat és ella, però és una novel·la de ficció, sens dubte, malgrat que surten localitzacions reals, el meu nom i el nom de molts dels que vivien allà en aquella època.

Quan parles dels ponts, parles dels del riu Besòs?
Parlo d’aquell pont i de tots els ponts. Els ponts són una metàfora del que separa, però que també vincula. Per a mi va ser clau aquest recorregut. Creuar el pont era sortir, anar allà, i en aquella època el desig d’anar allà era instantani. Barcelona era l’altre costat. En aquell moment, rebutjava el meu barri però ara estic molt orgullosa d’haver crescut a Sant Adrià perquè penso en tot el que m’ha aportat: la senzillesa, la capacitat de poder valorar les coses i molts altres aspectes que en una ciutat se t’escapen. Així doncs, vaig decidir escriure aquest llibre i vaig aconseguir reconciliar-me amb el barri que em va veure créixer.

LLUÍS VILTRO

“Fa 24 anys que tinc una botiga al carrer Ricard. Sant Adrià sempre ha sigut un poble i, amb tots els anys que fa que soc aquí, puc dir que pràcticament conec tothom. Entre els veïns hi ha molta solidaritat”.

JENNIFER GIRALDE

“El millor de Sant Adrià és la proximitat en tots els aspectes. No només tenim autobús i metro a prop, sinó que hi tinc amics, veïns i activitats en les que participo”.

HORTENSIA CARRASCO

“De Sant Adrià m’agrada tot: la situació geogràfica, que tot el que necessito em queda a prop de casa i, fins i tot, l’ambient que es respira. Ha evolucionat molt durant aquests anys i s’hi està molt bé”.

ESTHER PALAO

“Aquí a Sant Adrià tenim coses molt bones: hi ha molt comerç, un bon servei de transport públic i, fins i tot, un riu espectacular! El comerç és molt familiar, perquè ens coneixem tots”.

ROSER GUAL

“Som una ciutat que, en realitat, és un poble. Ens coneixem tots, anem als mateixos llocs i, en general, el tracte amb tothom és molt familiar. Jo soc d’aquí de tota la vida i segueixo en el negoci familiar”.

PAULA GARRIDO

“En els 12 anys que fa que soc a Sant Adrià, he vist com ha anat evolucionant. Cada vegada més han anat apareixent comerços i ens visita més gent. En el meu cas, tinc clientes tant de Sant Adrià com de fora de la ciutat”.

ANNA ROMERO

“Tinc 98 anys i fa que visc a Sant Adrià des que va acabar la Guerra Civil. M’agrada tot. No sabria viure en cap altre lloc que no fos Sant Adrià, i més ara, amb tot el que ha anat canviant en els últims anys. Està molt maco”.

ANA MARÍA PÉREZ

“Arriba un moment en què els veïns de sempre ens coneixem tots. La vida que fem és molt familiar i tenim de tot, com ara cursos per aprendre el que vulguis o llocs per passejar que estan molt bé”.