Visita Memòries del Districte
Sant Adrià de Besòs
Els Protagonistes +

CARMEN GALINDO VIZCAÍNO

Presidenta de la Plataforma d’Entitats i Veïns de la Mina

La Mina va ser un dels darrers projectes especulatius del franquisme. Construït l’any 1969, en pocs mesos va allotjar unes 15.000 persones de 36 barris de barraques diferents i de 268 pobles d’Espanya. Va ser, per tant, un barri de creació instantània que, per la manca de serveis i d’infraestructures, així com per la seva superpoblació sobtada, va acabar sent el paradigma del barraquisme vertical i del barri gueto. A més, durant dècades, va estar físicament aïllat, envoltat de zones industrials i descampats que es van convertir en abocadors i que van dificultar l’intercanvi i la connexió de l’àrea residencial del barri amb l’entorn proper i el front marítim. Malgrat els grans problemes i l’estigma de marginació social que des de la seva creació ha patit la Mina, al llarg dels seus gairebé 50 anys d’existència, s’ha anat formant i mantenint un teixit associatiu que ha anat contribuint al procés de millora i transformació del barri. L’any 1997 naixia la Plataforma d’Entitats i Veïns que ha estat un contrapunt crític amb el Pla Integral de Transformació Urbanística i Social de la Mina, i també ha estat l’entitat encarregada de mantenir les tradicions del barri, com la Setmana Cultural. Carmen Galindo n’és la presidenta. Una de les entitats que en forma part és l’Associació de Dones Adrianes, amb una àmplia trajectòria històrica i implicació dins del barri de la Mina. Com a membres de la Plataforma d’Entitats, participen en totes les reunions i en tots els esdeveniments que es fan, tant al barri com al municipi. És una associació molt col·laborativa.

Quan va arribar vostè a la Mina?
Jo vaig arribar al barri quan tenia 26 anys, el 1973, juntament amb el meu marit i les meves primeres tres filles. Veníem del grup de barraques de Can Tunis, a la Zona Franca, als peus de Montjuïc. Nosaltres som originaris d’Almeria, però com el meu marit treballava a Barcelona, en la soldadura, quan ens vam casar ens vam instal·lar a la ciutat. Vam viure
en una barraca durant més de cinc anys, fins que ens van reubicar en un pis de la Mina.

Què va significar aquella reubicació?
Com és de suposar, per a nosaltres va ser un gran canvi. Malgrat que ens va entristir el fet d’haver d’abandonar el nostre barri, ja que el volien enderrocar per construir la Ronda Litoral, la idea de deixar la barraca per viure en un pis ens tenia molt emocionats. Per a nosaltres el pis que ens facilitaven per comprar a la Mina era com un palau. Però aquesta eufòria no va durar gaire, ja que de seguida ens vam adonar que l’habitatge no estava en condicions per viure-hi. La cuina i el bany estaven per fer, i la qualitat dels materials era ínfima. Així i tot, vam acceptar.

A què es devia aquesta mala qualitat dels nous habitatges de la Mina?
El problema va ser que tot es va construir molt de pressa. Van voler edificar els blocs molt ràpidament i, evidentment, de la manera més econòmica possible. S’ha de tenir en compte que les obres de la primera fase es van iniciar el 1969 i l’any següent ja es van lliurar els primers 90 pisos. Aquesta zona es coneix com la Mina Vella, la qual va acabar agrupant uns 850 habitatges en blocs de poca alçada i amb una densitat mitjana. En canvi, els de la Mina Nova, construïts a partir de l’any 1972, són majoritàriament blocs més alts, de 7 a 10 plantes, i de gran longitud. Nosaltres vam comprar el pis en aquesta segona fase de construcció.

Entre el 1973 i el 1974 es va produir el gruix de l’ocupació, i el 1975 ja vivien a la Mina 15.000 persones. Què va implicar aquest creixement tan sobtat?
Va implicar que els que vivíem aquí —la majoria famílies joves amb nens— ens vam trobar amb una realitat ben amarga, ja que al barri no hi havia cap equipament públic i havíem de sortir per fer qualsevol cosa. No teníem escoles ni cap centre d’atenció primària i, per anar al metge, havíem de travessar el riu. Els primers anys, i fins que van arribar els primers equipaments, la vida a la Mina va ser molt dura. Totes érem famílies molt humils. Nosaltres, per exemple, teníem 6 fills, i a tots els hem donat l’oportunitat d’estudiar, així que vam haver de fer molts esforços. El meu marit treballava a la companyia Forces Elèctriques de Catalunya i jo em dedicava a la venda ambulant, a vendre als mercats dos dies a la setmana. I com nosaltres, la majoria de les famílies.

Arxiu Històric de la Mina, al carrer Xaloc on també té la seu la Plataforma d’Entitats i Veïns de la Mina.

I així va ser com van sortir els primers moviments veïnals, oi?
Exactament. Davant d’aquesta situació de precarietat d’equipaments, sumada a molts altres problemes com el fet de ser un barri aïllat i marginal, vam començar a organitzar-nos per aconseguir els serveis públics necessaris i per fer, d’aquest barri, un barri segur per als nostres fills, però també per a nosaltres. Jo em vaig involucrar en l’associació veïnal des de la seva creació, i la seva tasca ha estat essencial per a la millora de la qualitat de vida a la Mina. Vam negociar amb els arquitectes de l’Ajuntament el pla urbanístic, vam gestionar la implantació dels col·legis i del poliesportiu…
He estat en totes les reunions de negociació i quan es va crear la Plataforma d’Entitats també en vaig formar part i soc la presidenta des de llavors. També formo part del Consell de la Dona del barri. Vaja, pràcticament estic a tots els llocs on em demanen.

La Plataforma d’Entitats es va crear l’any 1997. Quina és la seva tasca?
Nosaltres sempre hem treballat amb els objectius de millorar la dignitat i la qualitat de vida del barri i potenciar la participació i col·laboració dels representants de cada entitat i serveis, així com la de tots aquells veïns i veïnes, a títol individual, que ho desitgin. Som com un observatori permanent del barri i, en aquest sentit, treballem com a contrapunt crític del Pla Integral de Transformació Urbanística i Social de la Mina perquè la seva aplicació sigui la més adequada per a tothom. Els dijous fem la reunió setmanal, on es van exposant tots els problemes que hi ha al barri per debatre’ls i trobar solucions. Actualment la plataforma està formada per tan sols 10 entitats, quan abans n’érem 25. És una llàstima, perquè la nostra raó de ser és la globalitat del conjunt associatiu de la Mina.

La Setmana Cultural també s’organitza des de la plataforma?
Sí, l’organitzem conjuntament amb l’associació de veïns del barri i compta amb la participació i col·laboració de més d’una vintena de projectes, serveis i entitats que diàriament desenvolupen la seva activitat al barri des de diversos vessants de l’àmbit social. Es tracta d’un esdeveniment ja històric amb el qual volem reivindicar, any rere any, la dignitat del nostre barri i mostrar el pols del seu teixit associatiu. I, en aquest sentit, m’agradaria remarcar que, malgrat l’estigma que tenim com a barri socialment marginal i perillós, a la Mina no tot és dolent. Aquí passen moltes coses bones, com la Setmana Cultural, una setmana preciosa i plena d’activitats que omple el barri d’alegria. Però això no interessa. Sovint, de la Mina només interessen els conflictes i donen una imatge que no és la totalitat de la Mina.

Per acabar, vostè ha estat mare de 6 fills i, actualment, és àvia de 13 nets. Ha treballat també fora de casa i ha estat, i és, sòcia activa de moltes entitats de la Mina. Què és el que la motiva per dedicar-se tant al seu barri?
La meva motivació és senzilla. Simplement busco la millora de la Mina i que puguem tenir una qualitat de vida com tothom a la resta de barris. S’ha de dir que, en un barri com aquest, costa molt; per això, hem de seguir lluitant.

ISABEL PALMERO

“Fa gairebé 50 anys que soc al barri. A la Mina fem reunions, manualitats, etc. A més, l’associació Adrianes és un espai on em distrec i comparteixo una estona amb les amigues. M’agrada molt venir”.

FRANCISCA GARRIDO

“M’agrada molt la gent d’aquest barri. Hi ha moltes persones que valen moltíssim. Per exemple, a Adrianes ens reunim i fem classes, excursions, manualitats i, fins i tot, activitats de lleure al barri, sobretot encarades a infants i dones”.

ANTONIA MARTÍN

“Dins l’associació he trobat moltes amigues i m’hi trobo molt bé. Per a mi, Adrianes és la meva vida. M’encanta poder col·laborar amb la canalla i les dones del barri en les activitats que organitzem”.

ANA BAUDET

“Vaig començar a venir a l’associació pel català. En feien classes i volia aprendre’l. Després, a poc a poc, vaig fer amigues i, és clar, m’hi vaig quedar. Per a mi aquesta associació ho és tot. Sempre passem estones molt agradables”.

MARÍA PALMERO

“Fa més de 40 anys que visc a la Mina. En aquest barri conec tothom. M’hi sento molt a gust. És una sensació molt maca anar caminant pel carrer i saludar tothom perquè ens coneixem tots”.

MARÍA MANCILLA

“Vaig al poliesportiu del barri dos cops per setmana i després faig classes de memòria. A més, vinc a l’associació sempre que puc i intento col·laborar en tot. Hi estic molt implicada”.

ALICIA VILA

“Tenim la Plataforma d’Entitats de la Mina, que està lluitant molt pel barri. Nosaltres també; a l’associació Adrianes tot el que fem està relacionat d’alguna manera amb el barri. Mirem d’ajudar sempre que podem”.

MONTSERRAT CORTÉS

“El que més m’agrada d’aquesta associació és que puc expressar-me tal com soc. Tot i ser gitana, puc dir les meves idees lliurement. Tinc una mentalitat molt oberta”.