MEMÒRIES DE CORNELLÀ DE LLOBREGAT
UNA MICA D’HISTÒRIA
Cornellà és un topònim prou freqüent a Catalunya; de fet, hi ha diversos pobles que es diuen Cornellà i que ens parlen d’un origen romà: Cornelianum, o sigui, de Corneli. Comencem el nostre trajecte al turonet on es troba l’església de Santa Maria i l’Ajuntament. A la plaça, mirant a terra i a través d’una claraboia de vidre integrada al paviment, podreu veure les restes d’una construcció romana que es van descobrir l’any 2009. Durant els treballs arqueològics es van trobar sitges per a gra i alguns elements per premsar vi, la qual cosa ens remet a l’activitat que durant molts segles ha dominat aquesta zona: l’agricultura. Les restes demostren que entorn de l’Ajuntament, l’església de Santa Maria i el castell, existia una vil·la romana des del segle III dC i que aquest poblament ha tingut continuïtat fins als nostres dies. La prova es troba a la porta del consistori, on podreu veure dues columnes que l’emmarquen. Són preromàniques i van ser trobades en el curs d’unes obres de reforma de l’any 1928. Llegir més…
“Em deien el Noi del Baix Llobregat, perquè llavors Cornellà era el centre de la comarca”
Ramon Muntaner i Torruella Cantautor del moviment de la Nova Cançó
Ramon Muntaner és un dels grans de la Nova Cançó, tot i que ja fa 30 anys que va dir adéu als directes. Amb un llegat musical notable, ja que es va dedicar dues dècades (1970-1989) a la creació musical —9 discos editats i composicions per a teatre, cinema i televisió—, és, des del 1996, el responsable de les seus de l’SGAE a Catalunya i a les Balears.
Ramon Muntaner va néixer a Cornellà el 1950, on va viure tota la seva infància, l’adolescència i els inicis de la seva carrera musical i on va acumular vivències de les quals conserva records potents, tot i que considera que són llunyans en el temps. “El que ara anomenem postveritat ho podem traduir en postrecords, perquè els acabem adaptant i, sense adonar-nos-en, distorsionant”, comenta. Muntaner va estudiar a l’escola del Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà. “Era una escola mixta: tots érem nens, llevat d’una nena”, comenta i els records li venen al cap, com les trobades ineludibles de cada diumenge a les deu de la nit a la fila 15 del Cinema Cornellà, on la colla es reunia per veure la sessió doble: “Tant hi feia el que programaven; la gent s’hi anava sumant fins a omplir gairebé tota la fila”; o les vetllades al bar Pirranyo, “un dels pocs que obria a la nit”. El cantautor té un record especial per a la nit del 20 de setembre de 1971, quan el riu Llobregat va inundar els barris del sud de Cornellà: “Recordo que estava a casa, en un segon pis, i que veia com la força de l’aigua arrossegava cotxes, animals, mobles. Vaig sentir una gran impotència”.
Durant l’adolescència el Ramon va formar part de diverses colles, on va establir amistat amb gent com el periodista Manel Campo Vidal, que vivia al barri de l’Almeda, Joan Tardà, el polític d’ERC, o el pintor Ricard Vaccaro, que va fer les portades dels seus discos. “En aquella època, teníem idees ben originals, com ara penjar una placa al carrer de la Llet (carrer Ametller) amb el sobrenom de ‘Milk Street’, en un gest de complicitat amb el Tuset Street de Barcelona, perquè ens sentíem orgullosos de ser de Cornellà i volíem demostrar que les fèiem més sonades”.
Però Cornellà també era coneguda per ser la ciutat on es van produir les primeres lluites sindicals de la dècada dels anys setanta del i les manifestacions més potents. I és així com Ramon Muntaner ens parla de les corredisses davant dels grisos o de les onades migratòries, que el van portar a relacionar-se amb gent que vivia a l’anomenada ciudad satélite, el que ara és el barri de Sant Ildefons.
El Ramon cantautor
El seu interès per la música li ve de petit, quan a l’escala del carrer Sant Isidre una veïna li donava classes de piano. Però a ell li agradava improvisar i, amb els diners guanyats fent classes de matemàtiques un estiu, va decidir comprar-se una guitarra: “Vaig afinar-la i vaig començar a tocar-la en festes, fins que un amic em va ensenyar a afinar-la bé i llavors em va caure el món a terra perquè vaig veure que n’havia d’aprendre molt més. A Cornellà, si tenies inquietuds artístiques, t’havies de buscar la vida i, com que la meva família era humil, jo sempre vaig ser autodidacte”.
Devia tenir uns 17 anys quan, amb el seu company Ignasi Doñate, van proposar al capellà cantar durant la missa dels dissabtes: “Era la missa de les guitarres, i l’església s’omplia de gent per escoltar les cançons folk americanes que adaptàvem a la situació política del moment”. Paral·lelament, el Ramon es va iniciar en el món del teatre amb el grup amateur del Patronat Cultural i Recreatiu. “Vaig entrar-hi gràcies al director de grup, el Joaquim Vilà i Folch, amb qui organitzàvem muntatges teatrals. El que passa és que jo era dolent actuant i vaig acabar posant música a les obres, entre les quals una de molt sonada: Per què surt de mare el Llobregat, que recordava les inundacions en clau reivindicativa. El Joaquim va començar a passar-me textos de poetes per musicar-los i em vaig interessar molt per la poesia. Tota la meva carrera com a cantautor ha acabat sent amb poemes musicals; per tant, podríem dir que soc ‘cantamig-autor’, perquè el paper d’autor de textos no l’he exercit”.
El 1972 va guanyar el concurs de Promoció de Noves Veus i es va donar a conèixer entre el públic fent de teloner de Lluís Llach el 1974. El 1975 va aparèixer el seu primer disc, Cançó de carrer. Era l’època final del franquisme quan va fer un concert al Pati Blau, una sala de ball al centre de Cornellà: “Tot l’auditori estava envoltat de policies. Era un moment en què el meu nom estava prohibit a moltes sales i més d’una vegada no m’havien deixat cantar”. Tenia 26 anys quan va deixar la ciutat per seguir amb la seva carrera musical. “Als mitjans de comunicació em deien el Noi del Baix Llobregat, perquè llavors Cornellà era el centre de la comarca, i aquesta és una dada científica!”, conclou.
“Em deien el Noi del Baix Llobregat, perquè llavors Cornellà era el centre de la comarca”
Ramon Muntaner i Torruella Cantautor del moviment de la Nova Cançó
Ramon Muntaner és un dels grans de la Nova Cançó, tot i que ja fa 30 anys que va dir adéu als directes. Amb un llegat musical notable, ja que es va dedicar dues dècades (1970-1989) a la creació musical —9 discos editats i composicions per a teatre, cinema i televisió—, és, des del 1996, el responsable de les seus de l’SGAE a Catalunya i a les Balears.
Ramon Muntaner va néixer a Cornellà el 1950, on va viure tota la seva infància, l’adolescència i els inicis de la seva carrera musical i on va acumular vivències de les quals conserva records potents, tot i que considera que són llunyans en el temps. “El que ara anomenem postveritat ho podem traduir en postrecords, perquè els acabem adaptant i, sense adonar-nos-en, distorsionant”, comenta. Muntaner va estudiar a l’escola del Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà. “Era una escola mixta: tots érem nens, llevat d’una nena”, comenta i els records li venen al cap, com les trobades ineludibles de cada diumenge a les deu de la nit a la fila 15 del Cinema Cornellà, on la colla es reunia per veure la sessió doble: “Tant hi feia el que programaven; la gent s’hi anava sumant fins a omplir gairebé tota la fila”; o les vetllades al bar Pirranyo, “un dels pocs que obria a la nit”. El cantautor té un record especial per a la nit del 20 de setembre de 1971, quan el riu Llobregat va inundar els barris del sud de Cornellà: “Recordo que estava a casa, en un segon pis, i que veia com la força de l’aigua arrossegava cotxes, animals, mobles. Vaig sentir una gran impotència”.
Durant l’adolescència el Ramon va formar part de diverses colles, on va establir amistat amb gent com el periodista Manel Campo Vidal, que vivia al barri de l’Almeda, Joan Tardà, el polític d’ERC, o el pintor Ricard Vaccaro, que va fer les portades dels seus discos. “En aquella època, teníem idees ben originals, com ara penjar una placa al carrer de la Llet (carrer Ametller) amb el sobrenom de ‘Milk Street’, en un gest de complicitat amb el Tuset Street de Barcelona, perquè ens sentíem orgullosos de ser de Cornellà i volíem demostrar que les fèiem més sonades”.
Però Cornellà també era coneguda per ser la ciutat on es van produir les primeres lluites sindicals de la dècada dels anys setanta del i les manifestacions més potents. I és així com Ramon Muntaner ens parla de les corredisses davant dels grisos o de les onades migratòries, que el van portar a relacionar-se amb gent que vivia a l’anomenada ciudad satélite, el que ara és el barri de Sant Ildefons.
El Ramon cantautor
El seu interès per la música li ve de petit, quan a l’escala del carrer Sant Isidre una veïna li donava classes de piano. Però a ell li agradava improvisar i, amb els diners guanyats fent classes de matemàtiques un estiu, va decidir comprar-se una guitarra: “Vaig afinar-la i vaig començar a tocar-la en festes, fins que un amic em va ensenyar a afinar-la bé i llavors em va caure el món a terra perquè vaig veure que n’havia d’aprendre molt més. A Cornellà, si tenies inquietuds artístiques, t’havies de buscar la vida i, com que la meva família era humil, jo sempre vaig ser autodidacte”.
Devia tenir uns 17 anys quan, amb el seu company Ignasi Doñate, van proposar al capellà cantar durant la missa dels dissabtes: “Era la missa de les guitarres, i l’església s’omplia de gent per escoltar les cançons folk americanes que adaptàvem a la situació política del moment”. Paral·lelament, el Ramon es va iniciar en el món del teatre amb el grup amateur del Patronat Cultural i Recreatiu. “Vaig entrar-hi gràcies al director de grup, el Joaquim Vilà i Folch, amb qui organitzàvem muntatges teatrals. El que passa és que jo era dolent actuant i vaig acabar posant música a les obres, entre les quals una de molt sonada: Per què surt de mare el Llobregat, que recordava les inundacions en clau reivindicativa. El Joaquim va començar a passar-me textos de poetes per musicar-los i em vaig interessar molt per la poesia. Tota la meva carrera com a cantautor ha acabat sent amb poemes musicals; per tant, podríem dir que soc ‘cantamig-autor’, perquè el paper d’autor de textos no l’he exercit”.
El 1972 va guanyar el concurs de Promoció de Noves Veus i es va donar a conèixer entre el públic fent de teloner de Lluís Llach el 1974. El 1975 va aparèixer el seu primer disc, Cançó de carrer. Era l’època final del franquisme quan va fer un concert al Pati Blau, una sala de ball al centre de Cornellà: “Tot l’auditori estava envoltat de policies. Era un moment en què el meu nom estava prohibit a moltes sales i més d’una vegada no m’havien deixat cantar”. Tenia 26 anys quan va deixar la ciutat per seguir amb la seva carrera musical. “Als mitjans de comunicació em deien el Noi del Baix Llobregat, perquè llavors Cornellà era el centre de la comarca, i aquesta és una dada científica!”, conclou.