Visita Memòries del Districte
Cornellà del Llobregat
Els Protagonistes +

XAVIER EDO GARRIDO

President de la Penya Espanyolista de Cornellà

La Penya Espanyolista de Cornellà es va fundar fa 63 anys. Durant un temps va quedar aturada, fins que fa 38 anys va iniciar una segona etapa. Xavier Edo és el tercer president de la Penya en aquesta nova època i fa 16 anys que n’ocupa el càrrec. La Penya va viure el seu moment àlgid quan l’Espanyol va guanyar la Copa del Rei de l’any 2000. Arran d’aquella fita, la xifra de socis es va disparar fins a aproximadament els 250 membres. Guanyar la segona Copa del Rei, l’any 2006, va allargar aquest període de gràcia, que els va portar fins i tot a canviar de local en diverses ocasions per encabir tots els socis, familiars i amics que s’hi aplegaven. Les coses han canviat molt des que la majoria de gent està abonada a les plataformes de televisió de pagament que ofereixen futbol a totes hores pràcticament cada dia de la setmana. Ara la Penya ocupa un local més petit al número 49 del carrer Sant Lluís, adequat al grup de socis actual, format gairebé tot per famílies que es coneixen de fa molts anys. “L’Espanyol és un club molt familiar”, rebla Xavier Edo.

Penyes de l’Espanyol n’hi ha moltes. Quines peculiaritats té la de Cornellà?
Doncs que cada any organitzem el Torneig de la Dona, que el 2019 arribarà a la desena edició. Es tracta d’un torneig de futbol femení en el qual han participat equips d’arreu de Catalunya: el Barça, l’Europa, el Levante Las Planas, el Martorell, el Vilafranca, l’Estartit, etc. Va ser una idea meva sorgida a partir d’una conversa amb el regidor d’esports de Cornellà, que em va animar a organitzar alguna altra cosa al marge de les activitats que ja fèiem i, com que nosaltres només entenem de futbol, amb l’ajut de l’Ajuntament vam muntar aquest torneig.

En el Torneig de la Dona sempre participa com a local el CD Fontsanta-Fatjó, que durant molt de temps ha estat l’únic equip femení de la ciutat. Aquest any jugarà per primera vegada el Cornellà, que ha muntat un equip femení. Els dos primers anys vam convidar al torneig el FC Barcelona i el RCD Espanyol i, aquest any, coincidint amb el 10è aniversari ho tornarem a fer. Al mes de març, coincidint amb les celebracions del Dia de la Dona Treballadora, jugaran els dos equips de Barcelona contra els dos equips de Cornellà.

Tradicionalment, al mes de març també organitzem un col·loqui amb dones esportistes, on participen futbolistes, nedadores, atletes, jugadores de bàsquet, etc. També convidem alguna jugadora o directiva de l’Espanyol i representants de l’Ajuntament de Cornellà.

Penya Espanyolista de Cornellà.

Si els ho va demanar el regidor, potser és perquè estan acostumats a implicar-se en altres activitats que es fan a la ciutat? 
La Junta Directiva de la Penya i alguns socis anem cada any al sopar organitzat per la gent de Cornellà que pertany a l’Associació Espanyola Contra el Càncer. Portem pilotes de futbol i una samarreta firmada pels jugadors de l’Espanyol, perquè ho rifin. A més, per Nadal hem fet recollides solidàries de menjar.

Com són les relacions amb la resta de penyes del club?
N’hi ha més de 200 i les relacions entre elles és excel·lent. Cada final de temporada es fa l’aplec de penyes i acostumen a anar-hi entre 80 i 90. El 2018 s’ha celebrat a Blanes (vam assistir 1.100 persones al dinar i més de 1.500 a la trobada) i l’any que ve toca fer-la a Sant Sadurní d’Anoia. Ja fa 29 anys que celebrem aquests aplecs. La penya que vol fer d’amfitriona primer ha de comptar amb el permís del seu Ajuntament i després presentar la sol·licitud a la Federació.

Quina diria que ha estat la fita més important que ha viscut la Penya?
La més important va ser l’any 2010, quan precisament vam organitzar nosaltres el 20è aplec de penyes. Vam fer un esmorzar al camp de rugbi de Cornellà i una cercavila. Després ens va rebre l’alcalde, amb qui vam intercanviar regals, i l’Espanyol ens va obrir l’estadi per fer un partit entre membres de les penyes i jugadors veterans del club, com ara Pochetino. Després vam fer el dinar al pavelló poliesportiu del costat del camp de l’Espanyol.

I a vostè, d’on li ve l’afició per l’Espanyol?
Amb tres anys ja anava al camp de Sarrià, amb el meu avi i el meu pare, a veure el futbol. Hem sigut socis des de sempre. Només quan em vaig casar i tenir fills, com que no m’ho podia permetre, vaig deixar de ser soci durant uns anys. Però ho vaig tornar a ser quan vaig tenir la possibilitat. Ara fa més de 30 anys que ho torn a ser (tinc el carnet amb el número vuit mil i escaig).

A casa tots som pericos: avis, pares, germans… Uns ho som de carnet i altres ho són de ràdio (això els ho dic per fer-los emprenyar). I és que avui en dia fan tots els partits per la tele, la qual cosa, per una banda, està molt bé, perquè tothom els pots veure, però les penyes n’hem sortit molt perjudicades. A més, la gent no va tant al camp pels horaris en què es juguen els partits. A casa tenim 4 carnets i de vegades alguns els he de deixar perquè les filles han de quedar-se amb els nets.

Vostè ha viscut sempre a Cornellà?
No. Vaig néixer a Barcelona, però em vaig casar fa 42 anys i a partir d’aquell moment he viscut sempre a Cornellà. Quan els meus fills tenien 12-13 anys vam tenir l’oportunitat de tornar a Barcelona, però les filles ja tenien les arrels fetes aquí i no volien marxar. Estem molt contents a Cornellà, tenim un Ajuntament que funciona molt bé i un alcalde molt maco que treballa pel poble i que cada vegada ho fa millor.

Cornellà també deu haver canviat molt des que va arribar-hi.
Quan vam arribar la casa ens queia a sobre, perquè estàvem acostumats a una gran ciutat com Barcelona i Cornellà era un poble. Avui, en canvi, tot està molt ben urbanitzat; tens equipaments per fer tot tipus d’esports, escoles importants, empreses grans com la Siemens… Estem molt contents, perquè la ciutat ha fet un canvi radical en tots els aspectes. Miri si estic a gust que ara mateix no canviaria res de la ciutat.

Està igual de content amb l’Espanyol?
Home, les coses no van tan bé com voldríem. Però, com que estic implicat amb el club, també sé que les coses són molt difícils: avui en dia portar un equip de primera amb el nivell que ens agradaria a tots val molts diners i realment no n’hi ha per pagar tot el que s’ha de fer. Vam acabar la temporada amb 28.500 socis i el que espero és que la gent sigui conscient d’aquestes dificultats i que renovi: l’Espanyol és la força d’un sentiment. Jo he viscut dues baixades a segona i he continuat sent soci. El que ho és, ho és per a tota la vida…

Per a vostè va ser una alegria molt agradable quan el club es va traslladar a Cornellà, oi? 
Va ser una alegria immensa. Tinc l’estadi a 200 metres de casa! I el local de la Penya està darrere del camp. Estic aquí la mar de bé!

Vostè ja està jubilat de la feina. De la Penya no es jubilarà?
Ja en tinc ganes, perquè fa molts anys d’això. Però el jovent no empeny i som els vells els que ho hem d’aguantar tot. Els joves et vindran a veure el futbol o a fer una festa, però no volen involucrar-se: troben que és complicat i que dona molta feina. Els grans som com el Capitán Trueno i el Jabato: aguantem el que faci falta!

MANUEL BAREA

“Recordo com als anys setanta uns grans aiguats van destrossar la zona on és el camp. No té res a veure el que era aquella zona amb el que és ara. Arran de la inauguració del RCDE Stadium s’ha urbanitzat i ha canviat cap a millor”.

RAFAEL ARAGÓN

“De la germanor entre la meva penya, la de St. Joan Despí, i la de Cornellà, en va sorgir la Coordinadora de Penyes del Baix Llobregat, un espai per compartir experiències, a més de relacionar-nos amb altres aficionats de la comarca”.

OSKAR ALEIXANDRE

“A escala social, l’aportació més important de la penya a la ciutat és el Torneig de la Dona Memorial Joaquín Lumeras. Encara que és una iniciativa nostra, és imprescindible el treball conjunt amb les institucions i C.D. Fontsanta”.

ADOLFO MORALES

“Per a mi, el millor de l’Espanyol és que som un club 100% esportiu. Ni la penya ni el RCD Espanyol entrem en política, i no volem que això canviï. Ens uneix el fet de ser de l’Espanyol, no cal que parlem d’aquests temes entre nosaltres”.

AMARO GORDÓN

“Vaig conèixer el Xavi durant els trajectes de tornada des de Montjuïc. Va ser ell qui em va convèncer d’unir-me a la penya. Sempre li dic que hauria de ser firaire; té una gran habilitat per fer que la gent s’engresqui i participi”.

MARC MOSULL

“Un dels nostres lemes ens descrivia com a ‘Rars. Bojos. Il·lògics. Imprescindibles’. Crec que aquesta n’és una mica l’essència. En molts àmbits, ser de l’Espanyol representa anar contra corrent”.

MÓNICA EDO

“La gent que es reuneix a la penya fa germanor. Allà parles amb un, comentes el partit amb l’altre, tant amb gent gran com jove. Arran de fer coses tots junts, ens hem convertit en una petita família”.

MERCEDES FERNÁNDEZ

“D’ençà que soc regidora, la meva relació amb els membres de la penya és molt més estreta. Són persones que s’impliquen molt en la vida de la ciutat i col·laboren sempre amb els diferents projectes i entitats que hi ha”.